Tema 5 (II). La dominació europea del món (1870-1914).

IMPERIALISME

Millor començar amb música.



 

 

Durant l'últim terç del segle XIX les potències europees i algunes extraeuropees (EUA i  Japó) van desenvolupar una política d'expansió colonial accelerada que ja venia gestant-se des de començaments de segle. Aquesta nova fase del colonialisme, que rep la denominació d'imperialisme, tendia a la formació de grans imperis, mitjançant el control polític, econòmic, militar, i va constituir una constant font de conflictes que van desembocar en la I Guerra Mundial. (Text extret de la pàgina claseshistoria.com)

 

Aquí teniu un esquema amb les causes de l'imperialisme. El podeu comprovar amb el vostre, segur que alguna diferència hi trobeu. Us deixe també la pàgina d'on l'he tret: Causes de l'Imperialisme

 Us passe un altre enllaç amb les causes de l'Imperialisme realitzat pel professor Félix Gonzàlez.

A continuació us deixe un extracte del llibre de Alan Moorehead "El Nil Blanc". La recerca de les fonts del Nil, constitueix una de les grans epopeies de l'exploració del segle XIX. Alan Moorehead reviu els episodis més notables d'aquesta aventura. Des de la primera expedició empresa per Richard Burton i John Hanning Speke, fins a la famosa trobada de Stanley i Livingstone, la construcció del canal de Suez, així com les disputes entre els poders colonials, que es va saldar amb la primacia britànica sobre gran part d'Àfrica Central.

"Desde la invasión de Napoleón, a finales del siglo anterior, Egipto no podía pensar en otra cosa que la derrota y la humillación a manos de los cristianos. A la menor señal de conflicto, sin duda, aparecerían en Alejandría barcos de guerra británicos y franceses, y la posibilidad de una invasión directa siempre estaba en el aire. en mayo de 1881, los franceses tomaron posesión de Túnez, otra plaza fuerte del Islam en África que caía. Esta invasión pertinaz no podía sino despertar hostilidad. Ya en 1868 Schweinfurth se había dado cuenta que en todas partes, incluso en las profundidades de Sudán, detestaban a los francos (término que se hacía extensible a cualquier europeo, además de los franceses), y en los años transcurridos desde entonces la xenofóbia había aumentado. Se había mantenido soterradamente, su espíritu se tambaleaba debido al estado letárgico natural en Oriente Medio, pero aún así seguían expandiéndose .

En París y el Londres, los políticos habían empezado a hablar de una peligrosa conspiración panislámica, un resurgimiento del mahometismo fanático. En El Cairo, a los egipcios les parecía que era a la inversa: un movimiento pancristiano les rodeaba y cada día resultaba más amenazador".

LES FORMES DE DOMINACIÓ COLONIAL

 

La presència dels europeus als territoris colonitzats va suposar el control polític, social i cultural, i la submissió dels pobles colonitzats als interessos econòmics de la metròpoli.

Hi va haver un sistema de control colonial molt variat. Les formes més freqüents van ser les colònies, els dominis, els protectorats i les concessions.

1.  Les colònies: territoris en els que la població indígena estaven totalment sotmesos a la potència colonial, i on s’implantava un govern i administració totalment europeu. El poder de la metròpoli s’exercia mitjançant un governador. Aquest sistema va predominar a Àfrica i Àsia. 

• Colònia de poblament o territori metropolità: aquelles en les que s’establia un gran nombre de població europea que imposava la seua llengua, formes de vida i institucions. Un exemple va ser Algèria que era considerada una província francesa a ultramar.
• Colònia d’explotació: tenia escassa població emigrada de la metròpoli. Se centraven en explotar els recursos naturals. Un exemple seria Rodhèsia. 

2. Els protectorats: eren territoris colonials on teòricament hi havia un Estat sobirà, amb la seua pròpia estructura política. Teòricament la potència colonial respectava el govern i l’administració indígena, però exercia el control militar, la direcció de la política exterior i l’explotació econòmica. Exemples són Egipte o Marroc.

3.  Els dominis eren específics de l’Imperi britànic. Eren colònies de poblament, en les que es va aplicar un sistema d’autogovern. Els poders del governador estaven limitats per un govern designat per una assemblea de colons. Tenien completa autonomia en política interior; la política exterior depenia de la metròpoli. Exemples: Nova Zelanda, Canadà, Sud-àfrica i Austràlia

4. Les concessions eren cessions temporals d’uns territoris d’un Estat a una potència colonial, que els controlava econòmicament. Hong Kong i Xangai són exemples.

5. Els enclavaments estratègics. Són territoris menuts situats en llocs decisius per a assegurar el control marítim d'una zona. Un exemple és Singapur.

6. Els mandats varen ser territoris de les potències perdedores de la I Guerra Mundial entregats a una potència colonial que exercia la seua tutela. Exemples són Irak o Tanganyika.

L'OCUPACIÓ D'ÀFRICA I ÀSIA

Els zulus formen una ètnia en el sud d’Àfrica, especialment en la regió de Natal. L’arribada de colons europeus, primer d’origen holandés (bòers) i més tard britànics, va provocar tensions que van desembocar en una guerra, iniciada en 1879. Els invasors van ser derrotats en diferents ocasions pel cap Cetshwayo, qui estava al comandament de tropes molt bé organitzades. Però la superioritat tècnica i material britànica va aconseguir acabar amb la resistència i es va crear el protectorat de Zululàndia.

La foto que us mostre l'he trobada en un blog de cine que us pot interessar: el Bloguero Stampado

Les guerres dels Bòers (1880-1881 i 1899-1902), varen ser conflictes colonials que enfrontaren al Regne Unit i dues repúbliques independents bòers, l’Estat lliure d’Orange i la República del Transvaal. Els Bòers eren descendents de colons neerlandesos que havien arribat a aquests territoris sobre el 1652. Els conflictes es van produir per les pretensions dels anglesos d’imposar el domini britànic en tota la zona.

El conflicte va finalitzar amb el tractat de pau de Vereeniging que va establir que els estats bòers d’Orange i Transvaal s’integrarien sota jurisdicció britànica i s’anomenaria Unió Sud-africana (futura República de Sud-àfrica) i es donaria un cert grau d’autonomia a les antigues repúbliques bòers.
Documental Guerra dels Bòers

La Conferència de Berlín va ser un conjunt de reunions realitzades entre el 15 de novembre de 1884 i el 26 de gener de 1885 a la ciutat de Berlín. A aquesta conferència convocada pel Regne de Portugal i organitzada pel Canceller d’Alemanya Otto Von Bismarck varen acudir 14 països europeus. La seua finalitat era resoldre els problemes que plantejaven l'expansió colonial a Àfrica i resoldre la Cursa per l'Àfrica.

Els acords als quals varen arribar varen ser: la llibertat de comerç i navegació per les conques dels rius Níger i Congo; la prohibició de l'esclavitud; el reconeixement de l'Estat Lliure del Congo com a colònia personal de Leopold II, rei de Bèlgica, i el principi d'ocupació efectiva, és a dir, era necessària l’ocupació real d'un territori per a considerar-lo com a propi. Aquest principi va accelerar el "repartiment d'Àfrica".

El Congo Belga

Us deixe dos enllaços. El primer és un article de Mario Vargas Llosa sobre l'ocupació del Congo Belga per part de Leopold II. El segon és un vídeo que em sembla molt interessant i espere que us agrade: Sikitiko, la mano del rey.

L’incident de Fashoda (aldea sudanesa a la riba del Nil) va ser un enfrontament que es va crear entre francesos i britànics, l’any 1898, pel domini d’un territori a l’est del llac Txad. Cal recordar que els britànics havien projectat dominar la façana oriental del continent (de nord a sud) i controlar l’oceà Índic; els francesos pretenien exercir el domini d’una zona que s’estenia d’est a oest.

Quan els francesos van arribar a Fashoda, els britànics els van obligar retirar-se. L’incident fou vist com una prova de l’expansionisme dels dos bàndols, provocant certa tensió internacional. El 1904, mitjançant un acord dels dos països, França va reconéixer el domini britànic a Egipte (conca del Nil) i França el dret a actuar lliurement al Marroc.

Crisis marroquines (1904-1911) van enfrontar Alemanya i França pel control de Marroc

La primera crisi marroquina. El govern alemany va oferir el seu ajut al sultà de Marroc davant de les pressions franceses per establir un protectorat en la zona. El kàiser Guillem II va arribar a desembarcar a Tànger per a demostrar el seu suport. Per a resoldre el conflicte es va convocar la Conferència d’Algesires (1906) que va frustrar les aspiracions alemanyes al establir-se un protectorat francoespanyol.

La segona crisi marroquina (1911). El caos en el territori del Sultà era tan gran que aquest va demanar la intervenció francesa (França havia estat designada com el “gendarme” de la zona). Els francesos van aprofitar l’ocasió per ocupar la ciutat de Fes, infringint el tractat d’Algesires. Espanya, a la seua vegada,  va decidir ocupar Larache. Aquests moviments, a més de violar els acords de 1906, estaven deixant sense efecte el pacte francoalemany de 1909 pel qual es reconeixia l’autoritat de França en sol marroquí a canvi de la cooperació econòmica d’ambdues nacions. 

El govern del kàiser va decidir intervenir. L’1 de juliol de 1911 el canoner alemany “Panther” va ancorar enfront de la costa atlàntica marroquina, en el port d’Agadir. Aquest fet va posar a tota Europa en un ambient prebèl·lic. Alemanya demanava compensacions territorials en Àfrica per a retirar el buc. Es va arribar a una solució en novembre de 1911. França quedava com a potència dominant en Marroc i Alemanya rebia a canvi dues franges del territori francés en el Congo. Aquests acords allunyaren, de moment, el conflicte encara que despertaren els recels tant de francesos com d’alemanys. En 1912 es faria el repartiment de Marroc entre França (sud i centre) i Espanya (el Rift del nord).

Documental: Marruecos 1909-1927



Guerres de l’opi: a la Xina, entre 1840 i 1860, els europeus van aconseguir que aquest país imperial finalment s’obrís al comerç. D’una banda, els britànics equilibrarien les compres de te i de seda amb la venda de l’opi que portaven des de l’Índia. El 1839, el govern xinés prohibiria l’entrada d’opi al país, però, tot i això, els anglesos van continuar venent-ne. Els comerciants britànics van ser expulsats de la Xina, i en tornar a Londres van presentar una queixa formal davant del govern britànic. Aquest va decidir atacar a la Xina amb la seva flota per obligar-la a comprar l’opi cultivat a l’Índia britànica. Les tropes xineses no van poder fer front a l’exèrcit britànic i van acabar rendint-se l’any 1842, després de perdre Xangai.

Les primeres Guerres de l’Opi finalitzarien amb la signatura del Tractat de Nanquín (1842), pel qual els britànics aconseguien l’enclavament de Hong Kong (en mans angleses fins a 1997) i l’obertura de dotze nous ports xinesos al comerç internacional. El conflicte, però, no es va resoldre definitivament i va conduir a la Segona Guerra de l’Opi (1856-1860). D’aquesta manera, els britànics van obrir sobtadament, i per la força, la Xina al món.

La rebel·lió dels sipais es va produir entre 1857 i 1858. Els sipais eren soldats indis enquadrats en l’exèrcit britànic. Aquests soldats, davant del menyspreu dels oficials britànics per les seues creences religioses, es varen revoltar. Però darrere d’aquestes causes hi havia d’altres com els abusos comesos per la Companyia Comercial de les Índies Orientals, canvis administratius o expropiacions de terres al nord de la Índia. La revolta va ser sufocada, però va obligar al govern britànic a reorganitzar l’administració colonial. La companyia va ser suprimida i la Índia va passar a dependre directament de la corona i governada a través d’un virrei.

La rebel·lió dels bòxers (1899) va ser el resultat del malestar xinés front a les ingerències polítiques i econòmiques de les poteències europees, EUA i el Japó. Els bòxers, societat secreta de caràcter nacionalista amb tendències xenòfobes, volien expulsar als estrangers de Xina.

En 1900 va esclatar la revolta a Pequín. La rebel·lió va ser frenada per l’acció conjunta de diverses potències: britànics, francesos, japonesos, russos i EEUU. La seua derrota va afermar el sistema de concessions, però també va reforçar els sectors conservadors de la cort.

Rivalitat entre russos i britànics. (1807-1907) L’expansió de Rússia per la zona del Caucas i Àsia Central fa suposar una amenaça per als interessos de l’Imperi britànic en la zona. Amb l’acord anglorús de 1907 es limiten les zones d’influència.

La Primera Guerra Sinojaponesa (1894-1895) va enfrontar a Xina y Japó pel control de Corea. En març de 1895 els dos països van signar un tractat de pau i Xina va acceptar la cessió de Taiwan, les Illes Pescadores i Liaodong a Japó. Rússia va exigir a Japó part de les cessions. Japó, incapaç d’enfrontar-se a Rússia, va renunciar, en favor de Rússia, als drets adquirits sobre la península de Liaodong i la seua plaça estratègica de Port Arthur. Aquest fet, va crear un ànim de revenja en els nipons. Corea va passar a ser un protectorat japonés rere la guerra russojaponesa (1905)

Guerra russojaponesa (1905) Els japonesos van poder rescabalar-se amb aquesta guerra. Amb el suport britànic, van detindre l’expansionisme rus per Manxúria i el nord de Corea. Corea va passar a ser un protectorat nipó.

Guerra entre EEUU i Espanya (1898) Amb l’excusa de l’enfonsament del cuirassat Maine al port de l’Havana, EEUU va declarar la guerra a Espanya. Espanya va perdre Cuba, Filipines, Puerto Rico y Guam. 
La batalla de Cavite

 L’imperialisme dels EEUU

EEUU va interrompre en l’esfera internacional en els anys noranta del segle XIX. En l’imperialisme d’aquesta potència van prevaldre les següents raons ideològiques i geopolítiques:

• El sentiment de superioritat i darwinisme social que portà a terme el desenvolupament de diverses doctrines: la doctrina Monroe que precisa que l’àrea d’influència dels EEUU és el continent americà, i per tant estava vedat als europeus: Amèrica pels americans. I la doctrina del “Destí Manifest” que defenia que EEUU era el poble triat per Déu, la qual cosa els permetia apropiar-se de terres que consideraven que devien formar part dels EEUU.

• Política del gran garrot (big stick), de principis del segle XX, defensada per Theodore Roosevelt, per la qual els EUA es reservaven el dret a intervenir en els assumptes interns de les repúbliques hispanoamericanes.

• Concepcions geopolítiques defensades per Alfred T. Mahan, partidari del domini estratègic del mar mitjançant el control de bases militars i el desenvolupament d’una flota de guerra, més que per l’annexió de territoris.

L’imperialisme del japó

Les raons que explicaven l’imperialisme japonés varen ser: la forta pressió demogràfica, la recerca de mercats exteriors per als seus productes i la provisió de matèries primeres que no tenia i necessitava per a consolidar la seua industrialització. A més, també actuaren els corrents nacionalistes que defensaven la idea d’un “Gran Japó”

Conseqüències de l'expansió i domini colonial

Us deixe dos enllaços que us ajudaran a entendre conflictes actuals derivats de l'imperialisme.
- Enfrontament entre utus i tutsi.
- Autodeterminació del Sàhara Occidental.

 

Xina, pastís de reis i emperadors.

EN CHINE

Le gâteau des Rois et... des Empereurs 

Il·lustració d'Henri Meyer